Ara entrena jugadors que no havien nascut, o eren molt petits, quan va marcar aquell gol. Què li agradaria que les noves generacions de culers entenguessin sobre aquell gol i sobre aquell equip? El gol em va fer ser protagonista i els culers de tot el món me l’ agraeixen. Però jo sempre dic que teníem un equipàs. Valdés, a la porteria, la parella de centrals, Puyol i Rafa( Márquez); al mig del camp Edmílson, Iniesta, Deco; i a dalt, Ronaldinho, Samuel( Eto’ o), Giuly, a la meva banda... El 2006 vam aconseguir portar de nou l’ alegria a aquest Club, que sempre ha treballat per aconseguir un joc que agradés. Per això, als jugadors que entreno, i que no havien nascut o eren molt petits el 2006, els dic:“ quin equipàs!”. Aquella Champions la vam guanyar perquè vam anar pel camí dels valors que té el Barça: molt d’ esforç, molta ambició per millorar, molta humilitat per entendre que s’ ha de treballar per aconseguir els objectius i molt de treball en equip, des del primer dia. Jo vaig marcar el gol, però el protagonista d’ aquella Champions va ser l’ equip.
Ronaldinho era l’ estrella indiscutible d’ aquell equip... Ronni cridava l’ atenció més que ningú, per la seva qualitat futbolística i pel caràcter alegre que té. La resta l’ ajudàvem que fos encara millor.
Hi havia bon ambient al vestidor? Va ser molt important el que va passar la temporada 2004 / 05, quan vam guanyar la Lliga però vam quedar eliminats a la Champions. Allò ens va fer estar més units. M’ agrada recordar que abans de començar la temporada 2005 / 06 hi va haver un concert de U2, la meva banda favorita, al nostre Estadi. Allà estàvem molts jugadors de la plantilla. Ja vam començar molt bé la temporada!.
“ SENTO UN GRAN ORGULL DE SABER QUE EL QUE VA PASSAR EL 17 DE MAIG DEL 2006 NO VA SER PERQUÈ SÍ, VAIG HAVER DE RECÓRRER UN CAMÍ DIFÍCIL PER ARRIBAR FINS ALLÀ”