UNA TEMPORADA QUE MAI OBLIDARÉ
Per ANTONIO CARLOS ORTEGA
ENTRENADOR PRIMER EQUIP HANDBOL
Tot just s’ ha abaixat el teló d’ aquesta temporada i, encara en calent, començo a ser conscient de tot el que hem fet. La imatge dels set títols junts al sopar de comiat, envoltats d’ un grup humà feliç al costat de les famílies, resumeix aquest any de somni. A la pista hem demostrat ser els millors, però tot s’ ha fonamentat en la unió d’ un vestidor i un staff remant deu mesos en la mateixa direcció.
El curs es plantejava ple de reptes des de la pretemporada: 10 jugadors van deixar el Club l’ estiu passat i 9 més van arribar. Confiàvem en els fitxatges, la majoria ja amb ADN Barça, però tot el mes d’ agost havia de ser la base del nou vestidor. I així va ser, des del primer entrenament a Andorra.
Les cares eren de gent amb fam. Els veterans sabien perfectament què significa portar aquesta samarreta. I els joves havien somiat moltes vegades a portar aquest escut i donar-ho tot per ell.
La primera prova de foc va ser la Supercopa Ibèrica, a Portugal i contra un Sporting a l’ alça. Guanyar aquell títol als penals, contra un equip ja fet i candidat a ser a la final four al juny, ens va donar ales. La festa que es va viure a l’ autobús transmetia alguna cosa més que l’ alegria per la victòria. Allò semblava una llavor que amenaçava de germinar.
L’ inici a la Lliga Asobal va ser espectacular, tot i que a la Champions vam patir la primera derrota— i a la postre l’ única de tota la temporada— a la segona jornada. Va ser al Palau, contra el Magdeburg, i crec sincerament que ens va ajudar molt per no tornar a perdre.
Vam arribar a aquell partit sense el Dika, amb un equip encara encaixant peces, i al davant teníem el campió d’ Europa. Tot i això, la nostra defensa va ser espectacular i, gràcies al caràcter de la plantilla, vam tenir un llançament de 7 metres per empatar amb el rellotge aturat. Aquella nit, malgrat perdre el partit, ens vam treure tots els fantasmes. Vam veure que el col·lectiu era tan fort que podia sobreposar-se a qualsevol circumstància.
I així ho vam demostrar també al Mundial de Clubs, l’ únic títol que em faltava com a entrenador. La final contra el Veszprém va tenir de tot, però la defensa, la porteria i l’ ambició van marcar la diferència. Aquell triomf agònic a Egipte va marcar el camí.
Estic també molt orgullós de com vam guanyar les competicions nacionals. Per les circumstàncies sempre partíem com a favorits, però jo em quedo sobretot amb com les vam guanyar. A la Lliga vam fer la mitjana de més de 40 gols per partit, un rècord històric, a més de no haver donat opció en cap competició del KO.
I la recta final de la temporada ha estat per treure’ s el barret davant dels meus jugadors. La final four de la Champions, de fet, aglutina tot el que hem estat. Una defensa espectacular, una porteria immensa i tothom aportant en els moments més calents.
Ara, amb una satisfacció immensa, toca descansar. Aquest estiu perdem peces importants i en vindran d’ altres. També continuarem apostant per la base, on es fa una feina fantàstica. Soc conscient que igualar aquesta temporada serà gairebé impossible, però tornarem a donar el màxim.
B A R Ç A N 1 3 0