HANDBOL
B A R Ç A N 1 3 0
EL TÍTOL QUE NO VAIG PODER EVITAR CELEBRAR
Per MIQUEL MUÑOZ
CAP DE PREMSA DEL BARÇA D’ HANDBOL
Sempre m’ ha costat el moment de les celebracions. És l’ hora dels jugadors, els autèntics protagonistes. La resta som convidats a la seva festa. És inevitable que les emocions aflorin per als qui hem passat deu mesos deixant-hi la pell, viatjant dos cops per setmana i sacrificant pràcticament tot a nivell personal i familiar, però guanyen i perden els que són a la pista, sols davant la glòria o la fatalitat. Per això intento que les emocions em corrin per dins, tant si aixeco una Supercopa de Catalunya com una gran EHF Champions League. Amb una única excepció: el triomf d’ aquest mes de juny a Colònia. Perquè aquest equip ha fet que tot sigui diferent. I no ho dic pel joc o pel ple de set títols, sinó per la grandesa humana que ha demostrat, que transcendeix qualsevol resultat.
El tarannà del Barça d’ handbol 2025 / 26 ja es va començar a veure a la pretemporada, durant l’ estada a Andorra. A Encamp és tradició que, un cop acabats els entrenaments, alguns jugadors envaeixin el rierol que voreja el pavelló. Fiquen els peus a l’ aigua freda i, els més valents, s’ hi submergeixen del tot. Al voltant d’ aquest ritual de recuperació es formen, habitualment, els grupets del vestidor.
Però aquesta pretemporada, amb nou cares noves, va ser diferent. Dia rere dia, els grupets van anar creixent. El dilluns hi havia quatre o cinc jugadors a l’ aigua. El dimarts, dues colles de quatre. El dimecres ja no eren vuit, sinó deu, i tots junts. El dijous allò semblava més una piscina municipal que un rierol. I el divendres, en l’ última sessió de la setmana, tot l’ equip, sense excepció, es va remullar plegat. No hi va haver cap directriu, cap ordre: tots volien estar genuïnament junts.
Això ha marcat la diferència durant tota la temporada 2025 / 26. Aquest Barça ha estat un bloc per tot: per entrenar fort, per riure i per plorar, per arremangar-se quan calia i per celebrar quan tocava.
Tres dels títols més importants del curs han arribat des del patiment extrem. La Supercopa Ibèrica, als penals. La final del Mundial de Clubs, a la pròrroga. L’ accés a la final de la Champions, també mitjançant el temps extra. Quan en moments de màxima dificultat sempre surt cara, la casualitat deixa de ser un factor.
Aquest bloc és sòlid i mal·leable alhora. Hi conviuen veterans contrastats per currículum i generositat humana, jugadors emergents amb ganes de fer-se un nom i, per damunt de tot, un sentiment culer que no havia vist mai en un vestidor. La convocatòria per a la Final Four tenia nou jugadors formats a la casa. I això, sumat a un entrenador que porta setze anys al Palau entre la pista i la banqueta, dona una identitat diferencial.
No descobreixo res destacant la importància d’ Antonio Carlos Ortega. Amb les sis Champions que va aconseguir com a jugador— cinc d’ elles al Dream Team— i les tres que ja té com a tècnic, Ortega és l’ única persona amb nou Copes d’ Europa d’ handbol. És, senzillament, mister Champions. I totes són al Museu del Barça.
Haver estat en tantes batalles, i haver-ne guanyat la majoria, dona un punt extra de serenor. Encara tinc gravada la xerrada posterior a l’ últim entrenament de la temporada. A Colònia, el divendres previ a les semifinals, Ortega va ajuntar l’ equip al cercle central. No els va parlar de ganes de guanyar, d’ ambició o d’ intensitat. Els va mirar als ulls i els va demanar justícia.“ Us mereixeu aquesta Champions més que ningú. Feu justícia a la vostra temporada i guanyeu-la, per vosaltres i per tots els culers”. Dit i fet, míster.