Res no va ser casual. Veníem d’ una decepció molt dura. La temporada anterior, el Chelsea ens havia eliminat als vuitens de final i va ser especialment dolorós perquè havíem estat millors. Aquella eliminació ens va marcar. Ens vam conjurar per tornar més forts i per guanyar la competició la temporada següent. Aquell equip mereixia la Champions.
Érem un grup amb molt caràcter, amb personalitats importants dins del vestidor. Durant la temporada 2005 / 06 vam parlar molt i vam treballar a consciència com havíem d’ afrontar els moments clau si volíem arribar fins a la final. No n’ hi havia prou a jugar bé: calia saber patir, resistir i prendre bones decisions en els moments decisius.
Per això, quan vam conquerir el títol, la sensació va ser d’ una alliberació enorme, d’ un gran alleujament. A la final vam viure una situació límit i la vam resoldre, això sí, de la manera més inesperada. Vam rebre un gol a la primera part, quan l’ Arsenal ja jugava amb deu, i vam acabar remuntant amb un gol als últims minuts … I el va marcar Belletti, un lateral. El futbol, de vegades, té aquestes coses meravelloses.
Frank va plantejar d’ entrada un mig del camp amb Edmílson, Van Bommel i jo per contrarestar un Arsenal molt fort, amb Ljungberg i Henry com a principals perills. D’ entrada, va voler ser més conservador. Però amb el 0-1 al descans va fer entrar l’ Andrés i el partit va canviar. Després van arribar els moviments més valents: Belletti entrant des del lateral i l’ aposta per dos davanters, Larsson i Eto’ o. Allà es va guanyar la final.
Es parla molt— i amb raó— de les aturades de Valdés, del partidàs d’ Eto’ o i del gol de Belletti. Tot això va ser clau, però per a mi la figura d’ aquella final va ser Frank. No es guanya una Champions per una sola cosa. El canvi de Belletti per Oleguer i la decisió de jugar amb dos davanters a la segona part, una cosa poc habitual en aquell equip, van resultar determinants.
Recordo una anècdota molt significativa de la setmana prèvia a la final. Alguns jugadors vam anar a parlar amb Frank per demanar-li viatjar a París uns dies abans i concentrar-nos-hi. La seva resposta va ser molt típica d’ ell: ens va dir que era un partit com qualsevol altre i que no havíem de canviar els hàbits, així que vam viatjar el dia abans. Amb el temps ho vaig entendre perfectament. D’ aquesta manera ens va treure pressió i ens va mantenir tranquils.
Per a mi, aquella Champions va ser arribar al més alt. Ja havia estat espectacular conquerir-la amb el Porto, però fer-ho amb el Barcelona va suposar un salt enorme en la meva carrera: el Barça és el màxim al qual pot arribar un futbolista. A més, vaig ajudar a donar a aquell equip i a aquella afició la Champions que tant mereixien.
París 2006 no va ser només una nit històrica. Va ser la recompensa a un camí, a una convicció i a un grup que va creure fins al final. Per això, vint anys després, continua ocupant un lloc tan especial en la meva memòria.
B A R Ç A N 1 2 9