ALBERT FIBLA JUDIT CARTIEL © FC BARCELONA

Què és el primer que li ve al cap quan pensa en el gol de París del 2006? La celebració que vaig fer, amb molta emoció, i també que molta gent arreu del món me’ n parla, d’ aquest dia( somriu). Recordo que em vaig agenollar, amb les mans a la cara... A la televisió sempre surt en càmera lenta... Van ser un cúmul d’ emocions. Vaig marcar un gol a la final de la Champions, quan marcar no era el meu fort!

Hi ha algun mot o gest d’ algun company que se li hagi quedat gravat d’ aquella celebració? Tots vam cridar molt. Vam fer una muntanya humana. Sentíem el clam de l’ afició, la meitat de l’ Estadi Saint-Dennis estava celebrant-ho. Plovia molt i era difícil d’ entendre el que dèiem, cridant.

Com recorda l’ instant just abans de xutar? Què li va passar pel cap? El lateral tendeix sempre a buscar la profunditat per donar l’ assistència de gol. Per això, quan vaig rebre la pilota de Larsson, el primer que vaig pensar va ser controlar i fer una passada enrere. Però plovia molt, jo arribava en velocitat i estava molt a prop de la línia de fons, no tenia una altra opció que xutar...

I el seu xut va passar per sota les cames d’ Almunia i va acabar a dins de la porteria.

Quan vaig controlar la pilota a dins de l’ àrea, hi havia un rival que s’ estirava per tapar el meu xut, em vaig concentrar més en la pilota que en la porteria, per la velocitat de la jugada; i sí, al final la pilota va tocar a les cames d’ Almunia i va entrar.

En aquell moment del partit, era conscient que estava vivint una jugada que passaria a la història del Barça? Mentre jugava el partit, no. Faltaven deu minuts i l’ Arsenal havia tingut ocasions claríssimes de gol, amb Thierry Henry, que Valdés havia aturat. Quan vaig entrar al partit, juntament amb Larsson, ells van canviar la seva estratègia defensiva. Després, amb el 2-1, els quatre que jugàvem al darrere-jo mateix, Puyol, Márquez i Gio Van Bronckhorst-, vam decidir no pujar, perquè tampoc teníem cap company al mig del camp amb vocació defensiva. Vam mirar d’ aguantar el resultat.

Què li va dir Frank Rijkaard abans de sortir, amb 0-1 al marcador, per mirar de canviar la dinàmica del partit? Rijkaard sabia que jo era un lateral ofensiu, per això abans d’ entrar em va demanar que busqués la profunditat a la banda dreta, que tractés de fer passades de gol des de la línia de fons. És el mateix que em va demanar en els quarts de final, contra el Benfica, i a la semifinal, contra el Milan. Anàvem perdent, teníem un jugador menys i ells tancaven molt bé per dins. Per això ho havíem de provar des de les bandes. I així va ser com vam remuntar: el primer gol va venir des de l’ esquerra i el segon, amb la jugada que vam fer amb Larsson, des de la dreta.

Rijkaard li va donar alguna explicació quan el va deixar a la banqueta i va apostar per Oleguer en l’ onze inicial? No calia cap explicació. L’ entrenador prepara la final buscant les millors opcions. No vaig sortir titular, però a la banqueta estava concentrat al cent per cent.

No el va afectar veure que no sortiria d’ inici? Vaig tenir quinze segons de frustració, quan l’ entrenador va comunicar l’ onze inicial, durant la xerrada tècnica. Però després: concentració i buscar el millor per a l’ equip. Havia d’ estar preparat per quan em necessités l’ equip.

Ha tornat a veure moltes vegades aquella jugada? La reviu igual cada cop? No sempre la revisc amb la mateixa il·lusió, clar, però sí amb el mateix orgull. Per jugar una final de Champions cal formar part d’ un gran equip i, per arribar a aquest gran equip, s’ ha de treballar i lluitar molt. Després, no és

B A R Ç A N 1 2 9