B A R Ç A N 1 2 3

culpa de la greu crisi econòmica i institucional que patia el Club, reflectida en la disminució del nombre de socis, tot i augmentar lleugerament dels 9.166 el juny del 1930 a 9.581 el maig del 1931. A partir de llavors s’ iniciarà un descens gradual fins als 8.444 socis, el juny del 1932. Les actes de les assemblees del 1931 ens demostren l’ elevat grau de discòrdia i divisió entre els membres que conformaven les assemblees, arran del conflicte generat per la instauració del professionalisme al Club. Dimissions, rectificacions a declaracions juntament amb notícies filtrades a la premsa, i diversitat de criteris sobre com afrontar la situació amb els jugadors i la crisi econòmica del Club van ser el gruix dels temes de debat d’ aquelles assemblees.

D’ entre els fets més rellevants, a l’ assemblea extraordinària del 26 de març del 1931 en destaca, per consens general, el nomenament de soci de mèrit a Josep Suñol, que havia mediat en el conflicte entre jugadors i directiva, i a més gaudia d’ un prestigi social en haver presidit la Federació Catalana de Futbol, com també haver fundat el setmanari La Rambla, implicat en la relació entre ciutadania i esport.

Respecte a les al·lusions sobre la realitat política d’ aquells anys, sorprèn la manca de referències a la proclamació de la Segona República espanyola l’ abril del 1931, ja que no en trobem cap en les 132 pàgines que comprenen les dues memòries. En canvi, l’ empremta negativa deixada al Club per la Dictadura de Primo de Rivera és present al llarg de les memòries. Per exemple, Joan Baptista Soler Bru, que va ser directiu del FC Barcelona en els tres períodes de presidència de Gaspar Rosés, va declarar a l’ assemblea extraordinària del 26 de març del 1931 que l’ Estatut amb què comptaven s’ havia reformat en temps dictatorial, durant la presidència d’ Arcadi Balaguer, el qual, influenciat pel context polític, volia abolir l’ acció dels socis fins a tal punt d’ anul·lar les assemblees. A l’ assemblea del dia 3 del mateix mes, el president Rosés va realitzar una valoració de les seves etapes al capdavant de l’ entitat: en la primera, el 1916,“ infiltrant la catalanitat” tant a la Federació com al FC Barcelona i mantenint-les fins llavors, i va agrair als membres de l’ assemblea que consideressin la seva persona com el candidat idoni per liderar el Club un cop acabada la Dictadura.

A FAVOR DE L’ ESTATUT D’ AUTONOMIA

L’ absència de referències a les transformacions polítiques estatals contrasta amb les

contínues reivindicacions de catalanisme, més tímides en la memòria del 1931, en què es parla de la utilització del futbol per a“ refermar amistat, cooperar a la concòrdia dels pobles peninsulars i, dintre de Catalunya, actuar sempre amb el desig de fer una tasca catalanitzadora a l’ altura del nostre historial i el nostre destí”.

Un pas més enllà aniria el Consell Directiu presidit per Joan Coma en l’ informe previ a l’ assemblea general del 1932, en què deixa constància que, seguint la voluntat dels socis, el Club s’ adscriu a la manifestació organitzada pel CADCI a favor de l’ Estatut d’ Autonomia català. Segons la memòria,“ moltes senyeres varen ésser aplaudides, però en tot el trajecte i especialment en entrar a la Plaça de la República, la bandera blaugrana va rebre una ovació memorable, xardorosa [...] La gent, en el seu instint, endevinava que darrera els plecs d’ aquella bandera bategava decidida una patriòtica voluntat, i recordava que en dies de dictadura anticatalana el poble l’ havia convertit en l’ expressió ostensible de la prohibida bandera nacional”. Un discurs perfectament reproduïble 43 anys després, sota contextos polítics similars. El FC Barcelona mantindrà la seva essència i la raó de ser al llarg de la història, servint d’ aixopluc al poble català en contextos repressius i anticatalanistes, essent

Sota aquestes línies, Sagi remata de cap amb Samitier al darrere en un Barça-Espanyol del curs 1931 / 32. Més avall, una imatge de l ' enterrament de Joan Gamper.