Després d’ eliminar successivament el DOS Utrecht, el Royal Anvers, el Hannover, el RCD Espanyol i el Chelsea, el FC Barcelona va arribar a la final de la Copa de Fires 1965 / 66, on l’ esperava el Reial Saragossa, un rival especialment temible que comptava amb la mítica davantera dels Cinc Magnífics, integrada per Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra. A més, l’ equip aragonès s’ havia convertit en la bèstia negra dels blaugranes: només tres dies abans del triomfant desempat amb el Chelsea a les semifinals, havien eliminat el Barça de la Copa d’ Espanya per tercer any consecutiu.
A causa de la disputa del Mundial d’ Anglaterra, la final de la Copa de Fires, prevista a doble partit, es va ajornar fins al setembre del 1966. Aleshores, la banqueta barcelonista estava ocupada per l’ argentí Roque Olsen, antic entrenador del Saragossa, mentre que el conjunt aragonès era dirigit per l’ eslovac Ferdinand Daucik, el tècnic del Barça de les Cinc Copes a la primeria dels anys cinquanta.
El partit d’ anada, disputat a Barcelona el 14 de setembre, va acabar amb victòria visitant per 0-1 gràcies a un gol del brasiler Canario al minut 39. Tot i el clar domini blaugrana al llarg de l’ enfrontament, la falta d’ encert va condemnar els locals i va alimentar els pronòstics més pessimistes.
Tanmateix, a la tornada, jugada a La Romareda el 21 de setembre, el jove davanter Lluís Pujol, de només 19 anys i absent en el partit d’ anada, es va convertir en l’ heroi de la nit. Amb tres gols decisius, va liderar la victòria blaugrana per 2-4 i va permetre al FC Barcelona aixecar la seva tercera Copa de Fires, després de les aconseguides els anys 1958 i 1960.
Va ser un partit apassionant, no apte per a cardíacs. El Barça es va avançar ben aviat gràcies a un gol de Pujol al minut 3, però Marcelino va restablir l’ equilibri per als locals al minut 24. Ja a la segona meitat, Zaballa va situar l’ 1-2 al marcador al minut 70 després d’ una assistència del mateix Pujol, omnipresent durant tot el matx.
Malgrat aquest avantatge, el títol encara no estava decidit, ja que aleshores els gols marcats en camp contrari no tenien valor doble en cas d’ empat. A cinc minuts del final, un nou gol de Pujol semblava encarrilar definitivament la victòria blaugrana, però tot seguit Marcelino va tornar a aparèixer per establir el 2-3 i forçar la pròrroga. Els dos equips la van afrontar amb deu jugadors després de les expulsions de Canario i Torres per agressió mútua.
Els trenta minuts addicionals es van disputar amb una tensió extrema. El fet que no existís la tanda de penals i que, en cas d’ empat, el campió s’ hagués decidit pel llançament de moneda augmentava encara més el dramatisme. Però al minut 120, en l’ última jugada del partit, Pujol va rebre una assistència de Montesinos i, entre dos defenses, va connectar un potent xut que va superar Yarza. Va ser un autèntic gol d’ or: el Saragossa ni tan sols va tenir temps de treure de centre. L’ eufòria dels jugadors barcelonistes va ser indescriptible davant una gesta que quedaria per sempre en la història europea del Club.
B A R Ç A N 1 3 1