Coincidint amb el Dia Internacional de l’ Eliminació de la Discriminació Racial, el 21 de març, la Fundació FC Barcelona va presentar la seva campanya contra el racisme a l’ esport. Ho va fer a l’ Aula Magna de la Universitat de Barcelona, en un acte que va comptar amb la presència del president del Club, Rafael Yuste, la directora general de la Fundació, Dra. Marta Segú, i el rector de la Universitat de Barcelona, Joan Guàrdia.

El protagonista de l’ acte va ser l’ exjugador francès del FC Barcelona i reconegut activista contra la discriminació racial, Liliam Thuram, que va mantenir una xerrada amb la periodista Laura Rosel. La Fundació Barça col·labora des de fa anys amb la Fundació Educació contra el Racisme, creada per l’ excampió del món francès durant la seva estada al club blaugrana. Thuram és una de les veus més autoritzades i respectades al món per denunciar la discriminació a causa del color de la pell. En les seves xerrades explica que el racisme té un origen històric i estructural i no es limita a comportaments aïllats.

B A R Ç A N 1 2 9 portistes, també de les organitzacions i dels clubs”, i reclama mesures contundents aprofitant els recursos actuals:“ La tecnologia d’ avui és prou avançada per reconèixer qui és un idiota en un estadi”.

Eric Garcia posa l’ accent en l’ exemple que es dona a les noves generacions:“ Entre tots hem d’ evitar que els nens petits que van a veure un partit rebin un mal exemple”. El defensa blaugrana és clar:“ No hauria de passar, ni al futbol ni enlloc”. Per a ell, quan es produeix un insult racista, tot l’ equip ha d’ actuar:“ Qui rep l’ insult és qui més pateix, però la resta de l’ equip hem de fer-ho visible i aturar-ho”. I afegeix que la pressió competitiva no ho justifica:“ Dins del camp hi ha moments tensos, però mai no s’ ha d’ arribar a l’ insult racista”.

NO ES POT NORMALITZAR

La mirada del futbol femení també és contundent. Caroline Graham Hansen denuncia la normalització de l’ odi a les graderies:“ No em puc creure com hi ha gent que va a l’ Estadi i només treu coses dolentes de la boca”, advertint que aquest comportament es transmet:“ Els nens ho aprenen …”. Reconeix que, fins i tot al camp, es poden dir coses per desestabilitzar, però sempre hi ha límits.

En la mateixa línia, Jules Kounde descriu el doble impacte de l’ insult racista:“ Primer és un atac a la teva persona” i, després, la dificultat de denunciar-lo sense sentir-se qüestionat. El francès defensa que no tot el pes ha de recaure en la víctima:“ Cal que els futbolistes de pell blanca ajudin els seus companys”, i alerta del perill de la normalització:“ No s’ ha de negociar amb aquest tema”.

Marta Torrejón recorda el paper social del futbol:“ Els que som protagonistes del món del futbol tenim un poder social molt gran i l’ hem d’ aprofitar”. Gerard Martín, per la seva banda, assenyala l’ origen de molts càntics d’ odi:“ Provenen de gent que va al futbol a desfogar-se”, mentre que Esmee Brugts lamenta que sigui un problema difícil d’ aturar, però celebra que se li doni atenció i visibilitat.

El missatge és clar: el racisme no és un problema individual, sinó col·lectiu, i només des de la denúncia, la solidaritat i l’ acció conjunta es podrà expulsar definitivament dels estadis i del futbol.