CESC VILALTA FOTOS: © FC BARCELONA / VÍCTOR SALGADO

L’ experiència viscuda a Coïmbra, una localitat situada entre Porto i Lisboa, va ensenyar a Ricard Ares i als seus jugadors que la unió del grup els permet competir contra qualsevol equip europeu. El cartell de la final a vuit era duríssim, amb cinc conjunts portuguesos: per un costat, el Barça, l’ Sporting CP, el Benfica i el Reus Deportiu; per l’ altra, el Porto, el Liceo, l’ Hockey Trissino i l’ OC Barcelos, vigent campió.

Tot i que tothom era conscient de la proesa que calia assolir per arribar al títol, l’ expedició blaugrana va viatjar amb la motxilla carregada d’ il·lusió i de ganes de defensar l’ escut i el prestigi del Club. I és que, de llarg, el Barça és l’ equip que més Copes d’ Europa d’ hoquei ha aconseguit en la història de la competició, amb un total de 22.

CAUEN L’ SPORTING I EL BENFICA

El duel de quarts de final es preveia de màxima dificultat. Al davant hi havia l’ Sporting CP, campió de la Supertaça, el Mundial de Clubs i la Taça Portuguesa. I així va ser. Passats els 50 minuts, les defenses es van imposar i ni Sergi Fernández ni l’ exblaugrana Xano Edo van permetre que la bola creués la línia de gol. Es van jugar, doncs, dues parts extres de cinc minuts per desfer l’ empat; si no, decidirien els penals. Per sort, en una acció magistral de Marc Grau, a dos minuts del final del temps extra, la bola es va colar entre el pal i el porter de l’ Sporting. Faltaven pocs segons, temps suficient perquè el mateix Marc Grau fes un segon gol que enviava el Barça a la semifinal.

L’ accés a la final passava per tombar el totpoderós Benfica, entrenat per l’ exblaugrana Edu Castro i amb quatre exjugadors del Barça a les seves files: Pau Bargalló, Joao Rodrigues, Lucas Ordóñez i Nil Roca. L’ equip amb més pressupost, confeccionat per comptar amb els millors jugadors del món. Calia controlar tots els aspectes del joc, defensar al màxim i aprofitar les ocasions. I això és el que van fer els jugadors de Ricard Ares.

Ignacio Alabart va marcar només començar per demostrar que la victòria era possible. De seguida, als 20 segons, va empatar Joao Rodrigues. Igualtat màxima passats els primers 25 minuts i, a la segona meitat, demostració de caràcter blaugrana i d’ efectivitat. En 20 segons de màgia, primer Marc Grau i, tot seguit, Ferran Font van establir l’ 1 a 3. Però encara no estava tot decidit. Tornaria a retallar Joao Rodrigues, de penal. I quan més falta feia, Alabart no va fallar i va convertir una falta directa per situar el 2 a 4 al marcador i allunyar l’ opció de l’ empat. Pau Bargalló hi va posar emoció amb el tercer gol dels portuguesos a dos minuts del final. El Barça, però, va resistir i va accedir a una nova final de la Champions vuit anys després.

UNA LLAVOR PLANTADA

La final va ser contra el FC Porto, un clàssic de l’ hoquei europeu: la vuitena final contra el conjunt portuguès. En les set edicions anteriors, el Barça havia sortit vencedor. No pas en aquesta ocasió. Els gols matiners de Rafa Costa i Gonçalo Alves van pesar massa. Els intents del Barça per remuntar van ser insuficients i el partit va acabar amb 3 a 1 al marcador.

Lògica tristor després que s’ escapés un títol, però alegria immensa per tornar a competir cara a cara contra els poderosos equips portuguesos. Els de Ricard Ares han plantat una llavor que ha de donar fruits ben aviat. Els jugadors blaugrana han demostrat, al món i a ells mateixos, que el Barça ha tornat. El pròxim objectiu és l’ OK Lliga, una competició que no volen deixar escapar per completar una temporada en què, fins ara, ja han aixecat la Supercopa.

B A R Ç A N 1 2 9