B A R Ç A N 1 2 4 |
Els dos onzes que es van enfrontar a Les Corts el 12 d ' abril de 1925. |
per tal de donar més transcendència a l’ esdeveniment, hi havia en disputa una anomenada Copa Alfa Romeo, cedida per a l’ ocasió per aquesta coneguda marca italiana d’ automòbils.
UN MATX HISTÒRIC
Aquell 12 d’ abril del 1925 el recinte blaugrana presentava un ple total i absolut, amb 22.000 espectadors en precari equilibri a les seves grades. De fet, davant la perillosa insuficiència manifesta d’ aquestes, una part dels afeccionats es van veure obligats a disseminar-se pels voltants del rectangle de joc. A les ordres del col · legiat francès senyor Girandin, els equips que van saltar al terreny blaugrana van ser aquests:
FC Barcelona: Férenc Plattkó, Josep Planas( Leandre Solà), Emil Walter, Andreu Bosch( Baldiri Elias), Agustí Sancho, Domènec Carulla, Cristòfol Martí, Vicenç Piera, Josep Samitier, Patrici Arnau i Emili Sagi.
Nacional Montevideo: Andrés Mazali, Roberto Fiorentino, Pedro Arispe, Diego Carreras, Alfredo Zibecchi, José Leandro Andrade, Santos Urdinarán, Héctor Scarone, Pedro Petrone, Héctor Castro i Ángel Romano.
Es van complir tots els pronòstics i el matx va estar a l’ altura de les seves generoses expectatives, resultant summament brillant i disputadíssim. Encara que la millor tècnica dels uruguaians va quedar palesa de manera meridiana, aquesta va sofrir el hàndicap de la duresa del camp local, encara sense gespa( no la tindria fins a l’ any següent). Per la seva banda, el Barça va fer un partit admirable, com va quedar reflectit a les pàgines d’ El Mundo Deportivo:“ Segura la defensa, sòlida la línia de mitjans i brillantíssima, cobdiciosa i eficaç la
|
davantera, el Barcelona del diumenge va ser un equip veritablement esplèndid, que, amb prou feines, coneixien els seus propis i més entusiastes panegiristes”. En definitiva, aquell equip s’ havia superat a si mateix, i això que just una setmana abans i en aquell mateix escenari el Barça havia aclaparat l’ Stadium de Saragossa en partit del Campionat d’ Espanya( 8-0). Per la seva banda, la revista esportiva Stadium va ser encara més ditiràmbica en publicar que aquell partit havia estat“ el més gran que s’ hagi jugat als nostres terrenys des de fa molts anys, i encara gairebé diríem el més gran matx que s’ hagi jugat mai a Barcelona”.
SENSE VENCEDOR
El conjunt culer es va avançar dues vegades al marcador amb gols de Josep Samitier( minuts 42 i 53) però el Nacional va empatar amb dianes de Santos Urdinarián( 48’) i Héctor Scarone( 67’). Un cop acabat el partit amb el 2-2 definitiu es va decidir deixar-lo sense vencedor, atès que també s’ havia produït una igualada en córners, que en aquells temps era la manera reglamentària de desfer un empat al final dels noranta minuts i aleshores no estaven encara estipulats els llançaments de penals com a mitjà de desempat. D’ aquesta manera, el director d’ Alfa Romeo a Espanya, Rafael Andrés González, es va quedar en propietat el trofeu, el qual actualment guarda un dels seus nets al seu domicili particular de Madrid.
Una dada interessant d’ aquell partit, inclòs en una llarga gira de sis mesos per nou països europeus de l’ equip uruguaià, és que el Nacional tenia pensat i planificat sobre finals de juny o juliol d’ aquell mateix any un altre enfrontament amistós amb el Barça( qui sap si per definir d’ una vegada per totes el guanyador
|