e jugat a handbol des d ’ abans de tenir consciència de què era l ’ handbol . Primer a casa , amb el meu germà Djordje . Després , al pavelló de Bordils . I , des que tenia 12 anys , amb la samarreta del Barça . L ’ últim any i escaig , però , ha estat molt diferent . Pràcticament d ’ un dia a l ’ altre vaig passar del juvenil al primer equip i , des de llavors , tot ha anat molt ràpid . Vaig fer el meu debut amb el primer equip al setembre del 2023 , a Montpeller , i el meu primer partit a la Champions va fer la volta al món : quatre gols en el moment més calent del partit . Aquell dia no només vaig fintar defensors , em sembla que vaig enganyar també la realitat per viure en un núvol . Més d ’ un any després , no n ' he baixat .

El sentiment que em va recórrer per dintre en aquell vestidor després del partit no l ’ oblidaré mai . M ’ abraçaven els meus ídols . Parlava del joc , de tal gol o tal altra acció amb Dika Mem , Tim N ’ Guessan , Aleix Gómez ... Havia fet un debut sonat , però el que em semblava realment boig era estar al costat de totes aquestes llegendes . Aquell va ser el primer de molts moments surrealistes . Al novembre , per exemple , vaig compartir pista en un partit de Champions amb el meu germà Djordje . Va ser en la victòria contra l ’ Orlen Wisla Plock , en el dia del seu debut a Europa . Sentir dos cops el cognom Cikusa per la megafonia del Palau em va posar la pell de gallina . Vam començar llançant contra la tele del menjador i abans de la majoria d ’ edat ens estàvem passant la pilota a la millor competició del món .

Un mes després , al desembre , vaig bufar 18 espelmes amb el meu primer títol nacional a les mans : la Copa d ’ Espanya . Tot i no ser un títol dels grans , em va fer una il·lusió especial . Vaig sentir que era la consolidació amb el primer equip . Començava a creure ’ m que era un més de l ’ equip . I aquesta sensació va agafar cos quan vaig rebre la trucada de la selecció espanyola absoluta . Havia debutat en uns amistosos al novembre , però ara em convocaven per fer la preparació de l ’ Europeu . Malgrat no entrar a la llista , el simple fet d ’ estar a l ’ stage em va donar ales .

La segona part de la temporada va ser , encara més , increïble . El títol d ’ Asobal , uns quarts de final de Champions amb el Palau a rebentar ... I , com tots sabreu , el triomf a la final a quatre de la Champions . Uf , com us ho descriuria ? Aixecar el títol més gran de l ’ handbol , amb el meu germà a l ’ expedició i la família a la graderia , és insuperable . Bé , i encara millor si fas un gol importantíssim a la final .

Lluny de descansar , a l ’ estiu vaig fer gira amb la selecció espanyola . Al juliol vaig guanyar l ’ Europeu sub-20 . I quan , de nou , semblava que descansaria , va tornar a sonar el telèfon . La selecció absoluta em va reclamar per anar , com a reserva , als Jocs Olímpics de París . No vaig arribar a debutar en competició , però vaig viure a la Vila Olímpica i vaig formar part de l ’ expedició des del primer dia a l ’ últim . El resultat també el sabeu : una medalla de bronze . La sento meva , però amb un petit asterisc . Tinc ganes de millorar l ’ experiència , aquest cop ja des de la pista , a Los Angeles . Tant de bo sigui possible . Fer aquest repàs fa vertigen .

Tot just acabo de fer 19 anys el 8 de desembre . La mitjanit de l ’ aniversari em va agafar tornant de Logronyo , al bus de l ’ equip . Els primers a felicitar-me van ser els meus companys i , com aquell dia a Montpeller , encara m ’ impressionen les abraçades de Pérez de Vargas , Dika Mem o Domen Makuc .

B A R Ç A N 1 2 1