Mundial de Suïssa , l ’ any 1954 , amb Czibor i Kocsis , fins a l ’ Argentina de Messi , que ha guanyat a Qatar 2022 , o l ’ Espanya d ’ Aitana Bonmatí , que s ’ ha endut la Copa del Món del Femení , aquest estiu a Austràlia , passant pel futbol total de la Taronja Mecànica de Michels , que va dominar la dècada dels 70 , i la seva evolució en el Dream Team de Cruyff als anys 90 i el Barça Etern de Guardiola als 2000 , que va desembocar en la victòria de La Roja al Mundial de Sud-àfrica 2010 . Això sense oblidar les estrelles brasileres que van dominar els campionats mundials de la dècada dels anys 90 : Romário , Ronaldo , Rivaldo , Ronaldinho . Tots ells van vestir de blaugrana . Si t ’ agrada el futbol , t ’ agrada el Barça .
Però no va ser fins a la tornada al Club de Johan Cruyff , ja com a entrenador , la temporada 88 / 89 , que vam identificar aquest afany del Barça de dominar el sentit i el ritme dels partits amb la possessió de la pilota .
“ Si tú tienes el balón , el otro no lo tiene ”, deia Cruyff . La pilota com a referència única del joc -en lloc de les porteries i , més endavant , dels espais- , és una innovació en la Història de la tàctica del futbol que introdueix Cruyff al Dream Team i que el Barça Etern de Guardiola sublima . L ’ altre dia comentava amb un bon amic periodista que al centenari només podíem celebrar una Copa d ’ Europa . Ara en són cinc , set , si afegim les del Femení , i ja no diguem si afegim les de la resta de seccions . “ La manera que tenim de voler jugar sempre amb la pilota ”, va dir Guardiola , “ és perquè crec que tots els jugadors , quan eren nens jugant a futbol , van entendre que el que els feia feliços era tenir la pilota ”.
A Notícia de Catalunya , l ’ encara vigent radiografia de Jaume Vicens Vives sobre la catalanitat , escrita en les hores baixes de la dictadura franquista , i publicada l ’ any 1954 , no s ’ hi parlava ni de futbol ni de pilota . Però al tercer capítol , “ Eina i feina ”, sembla que ho faci : “ Essencialment , els catalans hem sofert i sofrim si no podem treballar , si no se ’ ns donen les possibilitats d ’ aplicar al màxim la nostra capacitat feinera (…). No una , sinó diverses vegades en el transcurs de la nostra existència hem deixat l ’ arma de la causa perduda per l ’ eina del treball de cada dia ”. També és en aquest sentit que Vázquez Montalbán parlava del Barça com “ l ’ exèrcit desarmat de Catalunya ”. L ’ arma del futbol és la pilota . Millor encara , l ’ eina del futbol és la pilota .
La introdució dels rondos i altres exercicis de conservació de la pilota , practicats en espais reduïts , als entrenaments , ja des de principis de la dècada dels anys 70 del segle XX , amb Rinus Michels i Laureano Ruiz , i la seva posterior evolució i sofisticació en jocs de posició tan emblemàtics com el 4vs4 + 3 , que avui dia es practica en camps d ’ entrenament de tot el món , són senyals inequívocs d ’ aquest compromís amb una manera molt concreta d ’ entendre el joc , l ’ estil reconeixible del Barça , desenvolupat a les categories inferiors i a la Masia , i que té molt a veure amb altres expressions de la cultura popular d ’ aquest país .
Al rondo , com a la sardana , com als castells , no es tracta de reivindicar la força bruta , sinó de donar-li propòsit , no es tracta de buscar protagonistes ni d ’ incentivar la recerca de solucions parcials o individuals , sinó de posar en pla d ’ igualtat tots els components o peces per tal que aprenguin a coordinar-se col·lectivament i en harmonia , a partir de les seves habilitats tècniques i de la interiorització del mètode escollit . És a través de la perfecta combinació entre les peces que s ’ aconsegueix l ’ emergència de l ’ efecte col·lectiu buscat , sigui pura bellesa , ingravidesa , espectacle o bon joc . El talent natural s ’ identifica millor , s ’ esmola i brilla més , quan es posa al servei del col·lectiu . Mireu sinó la trajectòria del millor futbolista de tots els temps , Leo Messi , amb un talent natural individual fora mesura i una llarga i profitosa formació a la Masia .
En una cultura d ’ arrel cristiana i menestral com la catalana , sense a penes aristocràcia ni exèrcit , la fascinació per la tècnica i pel mètode s ’ explica fàcilment . Som el país que quan balla compta passes i compassos , quan enlaira la mainada ho fa en colles que formen pinyes , folres i manilles , i quan cuina ho fa a base de sofregits , picades i romescos , preparacions intermèdies , característiques de la nostra cuina , tant o més importants que el plat final .
L ’ obsessió pel “ com ” ens ve de fàbrica . Des de l ’ Ars Magna de Ramon Llull , al segle XIII , amb l ’ ús de diagrames i la lògica-combinatòria de les bondats divines , fins a la tècnica gaudiniana del trencadís , que recupera per a nous usos restes de ceràmica . La relació entre els components és el que fa aparèixer o emergir els encerts del sistema , la nova identitat del conjunt , que sempre és superior a la de la suma de les seves parts .
No ens hauria de sorprendre , doncs , que el procés , per damunt del resultat , informi els 125 anys d ’ història del Barça . Si “ Fer bé les coses senzilles ” és un leitmotiv de la Masia , al vestidor blaugrana d ’ Helenio Herrera , per exemple , hi tenia penjada aquesta frase : “ Les coses difícils exigeixen un temps . Les impossibles , més temps ”. I això descomptant que , segurament el “ Sortiu i fruïu ” de Johan Cruyff sigui la frase culer més cèlebre , després del “ Més que un Club ”.
La successiva aportació de jugadors i , sobretot , de tècnics suïssos , escocesos , hongaresos i holandesos , entre d ’ altres , no per atzar provinents de països amb marcades tradicions comercials i de resistència a l ’ autoritarisme , tan diversos i heterogenis culturalment com Catalunya , ha forjat el nostre estil de joc al llarg dels darrers 125 anys .
No tots els clubs , ni totes les cultures , manifesten de manera tan evident com inconscient , a través d ’ un estil de joc , a través de mil expressions de la cultura popular , el seu democratisme fonamental i la malfiança envers l ’ autoritarisme en totes les seves formes , la seva configuració diversa , l ’ horitzontalitat de la seva jerarquia social , les bondats de l ’ intercanvi , de la destresa tècnica o de la combinació de peces intercanviables . No tots els clubs , ni totes les cultures , per accedir a la ingravidesa , aposten per la grandesa dels petits . Per tot això i perquè en complim 125 , ha arribat l ’ hora de celebrar que nosaltres sí que ho fem , i que n ’ estem molt orgullosos . Per gaudir , per compartir , per vèncer .
Al Futbol Club Barcelona , fa 125 anys que VOLEM LA PILOTA