Arribava el Barça com a equip que calia batre , i tenia arguments de sobra per consolidar la revàlida de la corona europea . Acabava de certificar una Lliga perfecta i immaculada ( 30 victòries en 30 partits ), havia guanyat el títol que se li va resistir la temporada passada , la Supercopa , i havia fet una trajectòria a la Champions , amb una fase de grup impecable , amb doble exhibició contra l ’ Arsenal , els quarts i les semis les havien saldat amb dos rècords mundials d ’ assistència al Camp Nou i eliminacions del Reial Madrid , l ’ etern rival , i del Wolfsburg , l ’ últim que el va fer fora de la Champions League ( 2019 / 20 ). Però davant tindria l ’ Olympique de Lió , el gran dominador del Vell Continent , guanyador de set edicions en l ’ última dècada ( cinc de les quals consecutives ). Mai han amagat les catalanes que les franceses han estat el seu referent en el procés d ’ enlairament , sobretot després que se les van trobar fa tres anys , a Budapest , i l ’ equip francès va passar per sobre del Barça en la seva primera final de la Lliga de Campions ( 4-1 ). Allà va ser on les culers van poder comprovar quin era el nivell per regnar a Europa i es van proposar treballar fins a tornar-hi a arribar .